Juny de 1998. Cristina Martínez acudeix cada dissabte a la casa de la joventut d’Algemesí a assajar i aprendre a fer muixerangues. Ve fent-ho des que el 13 de març de l’any anterior va acudir a la Capella de la Troballa atreta per un cartell penjat en una paret on s’anunciava la creació d’una colla muixeranguera amb dones i homes.

Com estava previst, després d’un any i mig, el procés de constitució de la Nova acaba amb l’elecció de la primera Junta i amb Cristina com a presidenta de la Nova Muixeranga d’Algemesí. Va accedir al càrrec el 23 de juny, vespra de Sant Joan.

1-Cristina com va ser aquell moment? 

Un dels motius que impulsa la creació de la Nova Muixeranga, és donar a conèixer el nostre ball fora del nostre poble. Per a això necessitàvem constituir-nos com a associació, i eren necessaris uns estatuts, una junta directiva, una assegurança…

2-Què et va decidir a presentar-te a la presidència? 

Em va fer molta il·lusió participar activament en una associació tant jove i que tenia tants reptes per davant, però el principal motiu va ser que la meua amiga Carisa assumia la vicepresidència, i amb ella tot seria mot fàcil. I per descomptat tenia a Elsa sempre al meu costat, la tresorera, que no ens deixava gastar-nos ni una pesseta.

3-Com vau viure aquells anys el primer equip de direcció?

Amb molt d’entusiasme. Tots érem joves, amb poca experiència a nivell associatiu però amb moltes propostes de futur. Les reunions duraven hores, però estàvem encantats. Crec que en elles ens férem amics. Tots consideràvem la muixeranga, la nostra filla i la volíem fer gran.

4-Era molt diferent al d’ara?

Si. Començàvem de zero, amb moltes inseguretats i por d’ on aniríem a parar. La majoria ens havíem conegut en la muixeranga, teníem idees molt diferents uns dels altres i ens constava molt decidir les coses.

5-Quins propòsits us van costar més de dur endavant?

Un tema delicat va ser la nostra primera Mare de Déu. Ens reunirem varies voltes amb membres del patronat i acordàrem la millor manera d’introduir el nostre ball en la processó. Crec que tots els membres de la colla teníem por de què ens esperaria eixe dia, i de sí estaríem a l’altura. I ho estiguérem.

He de dir que tot el poble ho estigué també i per allà on passàvem sempre trobarem a alguna persona que ens donava ànims i ens felicitava pel que estàvem fent.

Crec que el nostre camí no ha sigut difícil. Allà on hem anat, sempre ens han rebut en els braços oberts i sempre ens hem sentit com a casa.

 

6-Quins fets o actes recordes amb més alegria? 

Com a tots, sempre se’ns queda en el cor alguna eixida, i no perquè fora millor o pitjor que un altra, sinó simplement per xicotets detalls. I per estos detalls recorde l’eixida a Manuel, on ens convidarem a sopar arròs al forn que la gent que ens havia contractat havia cuinat en casa. El sopar fou magnífic i més pel sentiment de germanor que es respirava en eixe poble.

I l’eixida a Anguiano. Mai haverem pensat que viatjaríem tant lluny. La gent del poble ens tractà de meravella i l’actuació va ser de 10. Allà aconseguirem deixar el nom d’Algemesí ben alt.

I fora de les actuacions, també em va fer molta il·lusió rebré el premi de l’associació de dones progressistes. L’acte es va celebrar a València i per a nosaltres fou molt important rebre’l.

7-Amb més pena? 

Ací he guanyat molts amics, però també he perdut d’altres. Toni Mont, tresorer durant uns anys i Raimon Bono, un dels membres fundadors.

8-En els primers anys de la Nova sembla que no es donava abast amb tanta actuació. No paràveu. 22 en el 98, 11 en el 99.. començareu molt prompte a eixir fora d’Algemesí.. Demanaven la vostra presència fora del poble. Com hereu rebudes?

Amb molta expectació i curiositat. Molta gent dels pobles del voltant, mai havien vist una muixeranga. Nosaltres els aproparem el ball i la gent ens ho agraïa.

9-Creus que va haver un reconeixement al treball que estàveu fent tant a Algemesí com d’exemple a la resta del País Valencià?

Reconeixement oficial crec que sols el rebérem de l’associació de dones progressistes, mentre jo vaig ser presidenta. Ara be, a nivell oficios, el reconeixement ens ha vingut per l’aparició i consolidació de moltes colles muixerangueres.

10- Des què començà la Nova, Cristina Martínez, ha sigut una muixeranguera . Ara més encara amb la família en la colla. Com veus el futur de la Nova Muixeranga? 

Li veig un bon futur. Ja comença a haver-hi un relleu generacional amb molta motivació i ganes de treballar per la muixeranga, encara que des del meu punt de vista hauríem de donar més protagonisme a la gent jove, perquè ells són hui el nostre futur de fa 20 anys, i ara és el seu moment.

Quan comença el seu camí la Nova Muixeranga, començarem a caminar la meua germana, el meu marit i jo. Ara hi estem a més, els meus nebots, les meues filles, i els meus pares. Això és el que ens ha permet arribar ací, i això és el que ens permetrà seguir avant.

11-Vint anys després, girant el cap enrere, creus que la societat ha evolucionat? La festa ha evolucionat? 

Si. Les coses han canviat. Ara se’ns veu com un ball més de la festa, encara que al principi no fou així. Crec que el patronat ens donà bons consells a l’hora de participar i sempre ha estat al nostre costat. Això ens ha ajudat a integrar-nos tant be, que ara ningú concebiria una processó sense nosaltres.

12-Com t’agradaria que fóra un futur pròxim el món de la muixeranga a Algemesí.

Com tot sempre existeixen rivalitats. Les persones sóm així, competitives. Que si la meua falla és la millor, o el meu equip ha guanyat mes copes que el teu. Jo mai he sentit eixa rivalitat cap als Amics de la Muixeranga. No m’agrada competir. M’agrada passar-m’ho be i estar amb els amics, a molts dels quals només veig durant els assajos o les actuacions. Pense que la muixeranga (en genèric) ens ha ensenyat a confiar en l’altre i a compartir moments bons i dolents, no necessite més, i tampoc vull mes.

Som dos colles que fem el mateix. Continuem avançant i creixent i fem gran un ball que ens identifica com a poble.

13-Per últim, tanca els ulls, i demana un desig d’aniversari.

Ens trobem d’ací 20 anys.