Arrels

Arrels

Arrels

“Muixeranga: la dansa del País” Per Raül Sanxis.

Conta la mitologia que al Mont Olimp hi eren els déus, i que els muixeranguers eren semidéus i, com també ho volien ser, escalaven i muntaven muixerangues per aplegar endalt. Els déus, en reprensió, els enviaren a l’infern. Així doncs, al ball, els muixeranguers porten grans torxes i s’agiten d’un costat cap a l’altre com si s’arrossegaren a les flames de l’infern.

Tot i aquesta anècdota o floritura històrica, el bén cert és que quan uno porta quasi quaranta anys muntant  muixerangues acaba per preguntar-se “però què dimonis fem pujant els uns damunt els altres?” o “per què el meu besavi Baptiste ja ho feia a les darreries del s. XIX?” o “quan començà allò que els vells diuen de tota la vida?”

Açò que anomenem folklore tanca valors com el coneixement del comportament, hàbits i estils de vida d’un poble. Compendre per què una societat té entre els seus costums posar els peus damunt els muscles d’un company/a, ens ajudarà, entre altres coses, aconeixer-nos, a valorar-nos, vertebrar-nos i a començar a preguntar-se, seriosament, cap on volem anar.

Si observem el ball de la muixeranga sembla, a primer colp d’ull, una lluita entre bàndols. Doncs bé, aquest tipus de rituals són un dels complexos rituals més extesos per totes les cultures en la història de la humanitat. I aquesta exuberència es troba representada per multitud de variants segons la peculiaritat del lloc on es ballava (personatges, motius, èpoques, actituts, vestits, decorats,…), com del substrat cultural heretat. I tot plegat, fan evolucionar, en el temps, unes danses que avui, res tenen a veure entre elles.

Al País Valencià, hi tenim les mal-anomenades danses de moros i cristians. Aquestes, en el seu origen, eren representades baix la forma de dansa, aspecte què, en el córrer del temps, ha anat debilitant-se i esborrant-se fins quedar convertides en un espectacle de teatre de plaça, completament despullat de tot element coreogràfic i fins i tot musical. Posem per cas que a Callosa d’En Sarrià, la dansa de moros i cristians, pel que fa a la part mora, acabava amb l’aixecament d’un torre humana. Però cal a dir també que el substrat d’aquestes res tenen a veure amb Crist o Mahoma, doncs l’origen és anterior, amb la dualitat Bé-Mal o amb ritus de fertilitat i fecunditat de la terra.

A l’Europa Occidental, el règim de convivència entre àrabs i cristians provocà una promiscuitat d’elements culturals comuns que donà lloc a unes costums àrab-cristianes que foren qualificades de morisques. Alguns aspectes d’aquest aliatge assoliren zones més amples que les pròpiament mores, arribant fins i tot a llocs com Anglaterra, on se l’anomena “morris dance”.

El contacte amb l’Edat Mitjana, en acció i reacció amb les idees orientals, porta de manera inevitable a una reinterpretació de dos motius: el combat entre els bàndols i l’ennegriment del rostre.

Però és, sobretot, quan els moriscs són expulsats de la Península al 1609, es produeix un punt d’inflexió històric en l’evolució de les danses morisques. De nou es reinterpreten aquestes per commemorar l’esdeveniment, donant gràcies a la divinitat per la seua ajuda, representant la batalla ocorreguda, les de tipus de “cautiveri”, rescat d’una imatge, amb intervencions sobrenaturals, la presa d’un castell i quasi sempre amb un alardeig de forces.

Alguns participen dintre de processons organitzades per donar gràcies a la divinitat per la “victòria”, tot per a que, de manera interessada, reste un enfrontament entre la Creu i la Mitja Lluna.

Fotografia de Vicente Nácher (esquerra) i Ximo Bueno (dreta). A l’esquerra, la muixeranga d’Algemesí fent una Torreta en el carrer Berca el 8 de setembre del 1965 durant les Festes de la Mare de Déu de la Salut. A la dreta la Nova Muixeranga d’Algemesí fent la mateixa Torreta, en el mateix lloc, l’1 de maig del 2022 en la celebració del 25 aniversari.

Però en altres llocs es mantenen d’una forma més “pura”, fins que amb el temps també hi són absorbits per la processó, com a Algemesí, on la Muixeranga s’incorpora a les primeries del s. XVIII, això sí, sempre davant de la creu, com a dansa pagana que és.

A Algemesí, tenim la gran sort d’haver conservat les tres parts de les que constava aquesta dansa morisca: el ball, el soterrament d’un company (no del nostre senyor ni de la Mare de Déu), i l’apoteosi final o torre humana, cadascuna amb música pròpia.

Ni tant sols el vestit era el actualment es porta. Amb quasi tota seguretat, els saragüells era la prenda utilitzada, pantaló aquest morisc i que encara utilitza la Muixeranga de Titagües, cada set anys, a les seues Festes Grosses.

Cas curiós és el dels Negritos d’Acoria, al Perú, on alcen muixerangues i que ells anomenen “Moresca” i que adaptaren amb música i vestimenta pròpia la dansa que els moriscos, esclaus dels espanyols, ballaven a aquelles terres. O altre cas, més a prop, els Negrets de l’Alcúdia, on encara fan muixerangues amb la cara mascarada i amb un turbant morisc. A Aragó, ho fan en forma de dance, i on a primeries del s. XX més de dos-cents pobles la representaven. A Catalunya, arribarà amb molta força aquesta dansa morisca provinent des del País Valencià, i que adoptarà el nom de Ball de Valencians que, posteriorment, com tots sabem, donarà lloc al que coneguem actualment com Castells.

Potser, tampoc siga Muixeranga el nom original de la dansa, doncs no trobem testimonis més antics del nom que laa vinculen a la dansa ballada. A Cetina, població de l’Aragó, recuperaren el nom de Contradance, després de ser substituït pel mot mojiganga a les primeries del s. XIX. Potser la dansa pateix durant aquesta època un intent de ridiculització per acabar de modificar el seu sentit original. Locos, Negrets, Mojigangues i altres en serien alguns d’eixos canvis.

És per tant, que les danses de moros i cristians o danses morisques constitueixen un espectacle, més o menys comú a molts pobles d’Europa, però d’una forma molt acusada al País Valencià, que envolta en el seu fons un concepte de lluita que res té a veure amb la lluita religiosa del cristianisme amb l’islamisme.
– Que per a la formació d’aquesta dansa s’aprofità d’uns trets o substrat cultural. Que la figura final o apoteosi és la que més variants ofereix.
– Que, segons la mort siga d’un dansaire o un bufó o diable, es produeix o no una resurrecció i elevació mitjançant una torre humana.
 
És per tot açò i moltes coses més, i sempre amb la cautela que dona el seu llarguer passat, podríem dir que la Muixeranga no és, ni més ni menys, que una dansa morisca, això si, evolucionada i amb les peculiaritats pròpies d’aquesta terra. Que és el resultat d’una barreja cultural d’una època on Orient i Occident compartiren una vegada una mateixa coordenada.