Les festes de la Mare de Déu de la Salut 2016 ja estan ací. Hui a les 22:00 arranquem de nou  a Algemesí amb la processó de Les Promeses amb el trasllat de la imatge des de l’església de Sant Jaume a la Capella  de la Troballa.

És la cita més important de l’any per als muixeranguers de La Nova que, des de 1998, mesclem molta preparació, alegria i un poc de nerviosisme a cada carrer del poble i en cadascuna de les tres processons de la festa.

La Nova Muixeranga farà enguany prop de 170 figures al llarg dels dos dies. Una dotzena d’elles seran de cinc i sis altures, Com sempre, desfilarem  dividits en dos grups per a poder alçar figures i balls en els carrers més estrets encapçalant el seguici de la Mare de Déu. En els llocs emblemàtics es faran les figures conjuntes  més altes i arriscades. No faltaran les Altes, el Castell, la Canya, la Xopera, la Tomasina, la Trobada,  o la Sénia. Tampoc, les figures més entranyables com ara la Figuereta, la Marieta o el Guió o el ball del Floreig i el dels Gegantets.

Després de 8 dies d’intensos d’assajos, amb rècords de temperatura en contra, aquesta nit  prenem el carrer del poble com fa segles.  Per a aquest dia, el més assenyalat en el calendari, hem pensat recuperar i reproduir un interessant escrit del nostre amic i company Raül Sanxis on explica els arrels de la Muixeranga d’Algemesí i també,  quí som La Nova Muixeranga.

 

LA NOVA MUIXERANGA D’ALGEMESÍ  (Revista Caramella, gener 2016)

Raül Sanxis

  

Conta la mitologia que al Mont Olimp hi eren els déus, i que els muixeranguers eren semidéus, i com també ho volien ser, escalaven i muntaven muixerangues per arribar dalt. Els déus, en reprensió, els enviaren a l’infern. Així doncs, al ball, els muixeranguers porten grans torxes, i s’agiten d’un costat cap a l’altre com si s’arrossegaren a les flames de l’infern.

 

L’origen. Teoria de la gènesi morisca. Per Raül Sanxis

La cultura tradicional tanca valors com el coneixement del comportament, hàbits i estils de vida d’un poble. Compendre per què una societat té entre els seus costums posar els peus damunt els muscles d’un company/a, ens ajudarà, entre altres coses, a conèixer-nos, a valorar-nos, a vertebrar-nos i a preguntar-nos, seriosament, cap on volem anar.

 

Si observem el ball de la muixeranga sembla, a primer colp d’ull, una lluita entre bàndols. Doncs bé, aquest tipus de rituals són un dels complexos rituals més extesos per totes les cultures al llarg de la història de la humanitat, amb totes les seues variants. I, tot plegat, a un substrat cultural heretat, fan evolucionar en el temps unes danses que avui res tenen a veure entre elles.

 

Al País Valencià tenim les anomenades danses de moros i cristians. Aquestes, en el seu origen, eren representades sota la forma de dansa, aspecte que, en el córrer del temps, ha anat debilitant-se i esborrant-se fins quedar convertides en un espectacle de teatre de plaça completament despullat de tot element coreogràfic i fins i tot musical. Però val a dir també que el substrat d’aquestes res tenen a veure amb Crist o Mahoma, ja que l’origen és anterior, amb la dualitat Bé-Mal o amb ritus de fertilitat i fecunditat de la terra (1).

A l’Europa Occidental, el règim de convivència entre àrabs i cristians provocà una promiscuïtat d’elements culturals comuns que donà lloc a uns costums arabocristians que foren qualificats de moriscos. Alguns aspectes d’aquest aliatge assoliren zones més àmplies que les pròpiament musulmanes.

El contacte amb l’edat mitjana, en acció i reacció amb les idees orientals, porta de manera inevitable a una reinterpretació de dos motius: el combat entre els bàndols i l’ennegriment del rostre.

Quan els moriscos són expulsats de la Península al 1609, es produeix un punt d’inflexió històric en l’evolució de les danses morisques. De nou es reinterpreten aquests balls per commemorar l’esdeveniment, donant gràcies a la divinitat per la seua ajuda, representant la batalla ocorreguda, les de tipus de captiveri, rescat d’una imatge, amb intervencions sobrenaturals, la presa d’un castell i quasi sempre amb una presumpció de forces. Alguns participen dintre de processons organitzades per donar gràcies a la divinitat per la victòria, tot perquè, de manera interessada, reste un enfrontament entre la Creu i la Mitja Lluna.

Però en altres llocs mantindran el seu paganisme fins que, amb el temps, també són absorbits per la processó, com a Algemesí, on la Muixeranga s’incorpora el 1724, això sí, sempre davant de la creu com a ball pagà que és.

 

Algemesí té la gran sort d’haver conservat les tres parts de què constava aquella dansa morisca: el ball, el soterrament i l’apoteosi final o torre humana, cadascuna amb música pròpia.

Ni tant sols pareix que el vestit era el que actualment es porta. Els saragüells era la vestimenta utilitzada, pantaló aquest morisc, encara utilitzat actualment per la Muixeranga de Titagües, cada set anys, a les seues Festes Grosses.

Cas curiós és el dels Negritos d’Acoria, al Perú, on alcen muixerangues molt semblants a les d’Algemesí, i que ells anomenen Moresca i que adaptaren amb música i vestimenta pròpia la dansa que els moriscos, esclaus dels espanyols, ballaven en aquelles terres. O un altre cas, més a prop, els Negrets de l’Alcúdia, on encara fan muixerangues amb la cara mascarada i amb un turbant àrab. A Aragó, en forma de dance, i on a primeries del segle XX més de dos-cents pobles la representaven. A Catalunya, on arribà amb molta força aquesta dansa morisca provinent des del País Valencià, i que adoptarà el nom de Ball de Valencians (2) que, posteriorment, com tots sabem, donarà lloc al que coneixem actualment com a Castells.

En definitiva, totes les peculiaritats de la dansa morisca s’obtenen en funció de les singularitats i idiosincràsia del lloc on s’executava.

 

És així, per tant, que les danses de moros i cristians o danses morisques constitueixen un espectacle, més o menys comú a molts pobles d’Europa, però d’una forma molt acusada al País Valencià, que envolta en el seu fons un concepte de lluita que res té a veure amb la lluita religiosa del cristianisme amb l’islamisme.

– Que per a la formació d’aquesta dansa s’aprofità d’uns trets o substrat cultural. I que la figura final o apoteosi és la que més variants ofereix.

– Que, segons la mort siga d’un dansaire o un bufó o diable, es produeix o no una resurrecció i elevació mitjançant una torre humana.

 

És per tot açò, i moltes coses més que ens ocuparia massa temps de contar, que —i sempre amb la cautela que aconsella el seu llarguer passat—, podem dir que la Muixeranga no és més que una dansa morisca; això sí, evolucionada i amb les peculiaritats pròpies d’aquesta terra. Que és el resultat d’una barreja cultural d’una època on Orient i Occident compartiren una vegada una mateixa coordenada.

 

La Muixeranga a l’antigor: decadència i revifada de la dansa. Els Amics de la Muixeranga (3)

El gremialisme, que tan present era en el passat, també es feia sentir en les danses de la Processó. Cada ofici hi tenia el seu ball. La Muixeranga requeria un domini del vertigen, la pràctica de la construcció dels bastiments i una musculatura suficient. Açò era, naturalment, la més pròpia dels obrers de vila. Els muixeranguers eren de tendons poderosos i músculs llargaruts. Pur nervi.

I entre tots ells, cal destacar el mestre Enric Cabrera, “mestre tota la vida”, que era el primer lluïdor de motlades de tot el clot. Deia que enlluir motlades era el millor entrenament per a poder alçar, sense partir gens, la Muixeranga.

Un any hi hagué dos muixerangues i l’enfrontament va arribar a extrems quasi bèl·lics. Va ser Enric qui va desequilibrar la baralla, en fer l’homenia de pujar-se’n per la paret de fora del campanar, fins arribar al cavallet del penell, on va nugar un mocador que donara constància de la gesta. I allí va quedar durant molts anys, per a l’admiració del veïnat.

Durant la dècada dels 50 i 60 la Muixeranga pateix un fort retrocés tant pel que fa al seu nombre de gent com a la seua acceptació social. Els participants eren gent amb pocs recursos que, vestits amb tela de matalàs, eixien en les processons amb la finalitat d’arreplegar uns pocs diners.

L’any 1973 ocorregué un fet insòlit en el poble: la dansa de la Muixeranga no va eixir a les dues primeres processons de les festes. Però, gràcies a la ràpida intervenció de l’Associació Antics Alumnes dels Maristes, aquell mateix any, i a la Volta General, ja eixiren. Els comentaris de la gent del poble manifestaven un fort pessimisme. “La Processó de la Mare de Déu s’havia quedat sense Muixeranga i a aquest pas prompte desapareixerien també altres elements de la Festa”, es comentava. I perquè s’advertira la seua absència, com si haguera mort, va ser una parella de músics, amb dolçaina i tabalet, tocant tota la nit sense parar pels carrers del poble, una tocata trista i fúnebre. Aquella música, com un lament, impressionà de tal manera que el dia 8 de setembre, en acabar la Processoneta del Matí, es concentraren a l’antic col·legi Marista un grup de persones per fer un assaig d’urgència i eixir en la Processó General. Alguns membres que eixiren en aquella ocasió manifestaven una certa aprensió a posar-se aquell vestit i anar a soles al lloc de concentració; no obstant això, no hi hagué prou vestits per a tota la gent que volia eixir i en aquella ocasió van ser un total de 65 muixeranguers —55 majors i 10 xiquets— els que ho pogueren fer. Va nàixer així l’Associació Amics de la Muixeranga, de la quan va ser el primer mestre Tomàs Pla i Romaguera. Recentment, la colla ha celebrat el seu 40 aniversari.

La Nova Muixeranga

Justificació

Hereva de la tradició muixeranguera d’Algemesí, la Nova Muixernaga naix en març de 1997 amb la voluntat d’obrir-se a les noves exigències socials i establir un lligam entre la tradició i la modernitat; és a dir, continuar oferint uns costums d’arrel tradicional tot bastint-los de noves característiques inserides en les necessitats actuals.

A la Nova Muixeranga admetem la tradició com una eina creadora de cultura, participativa i transgressora, i no com una peça de museu. És per això que als estatuts fundacionals de la colla ens registrem com una associació cultural.

Entre els nostres objectius, a més a més, està el de difondre i consolidar el fet muixeranguer en altres poblacions valencianes en les quals era un fet tradicional o que han vist convenient incloure-ho com a fet cultural valencià a potenciar.

Inicis

Dels polèmics inicis de la Nova Muixeranga se n’ha parlat molt, tant al carrer com als diaris. Seria difícil escriure sobre aquesta colla sense contar els seus orígens, ja que en ells es troba, en un primer moment, el seu sentit de ser.

Eren les darreries de l’any 1996. Una assemblea extraordinària convocada pel membre de la colla Raül Sanxis, per canviar la manera de fer de l’Associació dels Amics de la Muixeranga, i amb una intencionalitat molt clara: extraure la Muixeranga de l’armari en què s’havia quedat, a la Processó de la Mare de Déu de la Salut, eixint fora del poble i donant a conèixer allò que amb tant de zel havia sabut conservar el poble d’Algemesí. Que tot el poble valencià poguera contemplar el que és una de les manifestacions culturals més antigues del País Valencià i, alhora, una gran desconeguda. Que tothom poguera sentir les notes de la seua música carregada de tanta dolçor, força i simbolisme. Recuperar els lligams perduts amb els Castellers, de qui la Muixeranga representava el seu bressol, i contribuir a vertebrar, des de la festa de carrer, el que políticament se’ns havia arrabassat.

Però a banda de tot açò, també calia d’un canvi en el funcionament intern de la mateixa muixeranga, del repartiment de les funcions i de la participació de la gent. Que el poder no estiguera tan concentrat, que s’hi feren eleccions i que, en definitiva, s’escoltara la veu de tothom. Una cosa que avui ens pareix tan òbvia!

I per descomptat, també s’havia de donar entrada a tot aquell que hi volguera entrar, sense distinció de sexe, ni de classe social, ni de lloc d’empadronament. Que açò no volia dir canviar-la, sinó enriquir-la i forçar-la a evolucionar.

Però és clar que hi havia un mur, més o menys velat, impossible de travessar. No mal intencionat, podríem dir. Més aviat un mur generacional i conservador, amb certs barrots morals i amb moltes pors a allò desconegut.

És clar que la convulsió local ocasionada fou forta, tant la local com la de fora, de la qual molts mitjans de comunicació es feren ressò. Però el temps ens ha donat la raó, i s’ha comprovat que les torres mixtes es podien fer amb la mateixa dignitat. Foren uns inicis d’allò més durs, però pagà la pena veure la il·lusió amb què se treballava i ens divertíem. No era gens agradable veure com una part del poble tancava les portes de les cases, durant la processó al pas de la Nova Muixeranga, però la colla continuava decididament avant, fent amb la màxima responsabilitat totes les figures, conscients que estàvem escrivint la història i que al final qui guanyaria no seria la Nova, sinó el poble, que a la fi era l’únic senyor que tots i totes havíem decidit servir.

Presentació pública

I per fi arribà el dia, el dia que passarà a la història com el del naixement de la Nova Muixeranga, el primer amunt de la nova colla. Fou el 13 de març de 1997. Una vintena de xicons i xicones feren plega dels cartells que penjàrem pels comerços. Tots començaren a dependre la tècnica i a pujar els uns damunt dels altres. Sols fou el començament, però, tot i les posteriors dificultats, ja ningú ho pararia.

 

Tot i açò, res no s’havia aconseguit encara. Calia passar la prova més important, la presentació oficial al poble d’Algemesí. Corria el 31 de gener del 1998. Havíem estat assajant durament per al moment i no sabíem si seria suficient perquè Algemesí, el poble de la Muixeranga, ens donara el vist-i-plau.

La plaça Major era de gom a gom, amb familiars, amics, músics, autoritats, muixeranguers de l’altra colla i, en general, veïns del poble. Tots per comprovar si aquesta nova colla era capaç de merèixer el dret d’ésser Muixeranga d’Algemesí.

També hi havia mitjans de comunicació vinguts de fora per donar testimoni d’aquest esdeveniment.

Cohibits i amb molts nervis començàrem l’actuació dalt d’un escenari, des d’on es guaitava tota la plaça

Encara que les torres no havien passat les quatre altures, les figures tenien molta qualitat i el major dels respectes a allò que significava per a Algemesí el nom de la muixeranga. Aplaudiments i felicitacions, reconeixement unànime a una tasca feta amb orgull i serietat.

Creixement i enfortiment

Altres grans moments en esta petita història vingueren després. La primera “Mare de Déu”, l’any 1998, amb aquell primer intent fallit de l’Alta davant de l’edifici de l’Ajuntament. Però el destí d’aquesta jove colla estava escrit disposat a no doblegar-se. I al segon intent s’alçaren els cinc pisos que feien possible agafar amb les mans un somni. Aquest mateix any, per a les Festes de la Mercè de Barcelona, també es faria l’Alta de Cinc.

 

Però tot i la gran quantitat d’actuacions del primer any de vida de la Nova Muixeranga, el més important és el reconeixement per la tasca ben feta, com el premi rebut per la Federació de Dones Progressistes del País Valencià.

Sense oblidar la primera Trobada de Muixerangues, on s’alçà per primera vegada una torre de cinc altures pròpia. Representava dos torretes que es troben al seu remat. Homes i dones junts, en un esforç col·lectiu. La Nova ja no sols exectutava les figures tradicionals sinó que, a més a més, en creava de noves.

Però la Nova no para i, any rere any, continuarà traballant i consolidadant-se, aixecant les seues torres fins aconseguir diverses fites tècniques que passaran a la història com, la Trobada de Muixerangues de l’any 2003, en què alçà per primera vegada l’Alta de Sis, construcció de sis altures, de forma piramidal, amb tots els seus pisos adreçats. També el Pilar de Cinc en la Mare de Déu del mateix any. O al 2007, amb el primer Pilar de Cinc aixecat per sota, descarregat durant la Trobada de Muxierangues. També a Vilafranca, el darrer 2014, davant de la catedral, i amb una Sisena que converteix, des d’aleshores, la capital del Penedès en la plaça més muixeranguera del Principat.

 

Què i com ho fem

La Nova Muixeranga és una colla de dones i homes que, dirigits per un mestre/a construeixen diferents tipus de figures al so de la melodia anomenada la Muixeranga d’Algemesí.

El vestit consta d’una tela basta a ratlles roges, verdes i blanques, amb disposició arlequinada. El conjunt està format per una jaqueta recta, pantaló i barret orellut.

Tant mateix, els complements de la indumentària són:

• La faixa, roja o verda.
• Les sabates, blanques o de careta.
• I un casc especial per al xiquet que corona les figures de quatre alçades o més.

La dansa de la Muixeranga s’estructura en tres parts: el Ball (també anomenat Passeig o Florete); les Torres Humanes o Pujades i els Quadres Plàstics. La diferència entre aquestes dues últimes respon a la intencionalitat. Mentre que les torres busquen alçar construccions, les figures plàstiques volen representar altres escenes.

Per altra banda, els elements estructurals bàsics de les construccions són: la base, el tronc (pisos, alçadors i xiquet/a coronant la figura) i la pinya (primeres mans, agulles, vents), elements necessaris per tal de realitzar la gran varietat de construccions com per exemple: l’Alta de cinc, la Torreta desplegada, la Torreta sense desplegar, el Pilar, el Pilar aixecat, la Trobada, la Sisena, la Dolçaina, la Marieta, la Figuereta, la Sénia, el Cinc en un peu, el Banc, la Font…d’un total de més de 30 figures diferents.

La dansa de la Muixeranga s’acompanya de tres tipus de música, interpretada per dolçaina i tabal: una destinada a acompanyar el Ball; la coneguda popularment com La Muixeranga quan s’alcen les torres, i una tercera que es fa sonar en la construcció de la figura anomenada l’Enterro.

La Nova Muixeranga, a més a més de les imprescindibles cites a Algemesí, de les Festes de la Mare de Déu de la Salut del 7 i 8 de setembre, i de la Trobada de Muixerangues al voltant del mes de maig o juny, ha estat una immillorable ambaixadora d’aquesta dansa per tot arreu ( Còrdova, Terol, la Rioja, Madrid, Barcelona, Tarragona, Mallorca, Tenerife, Catalunya Nord…).

La música

D’origen anònim, la Muixeranga d’Algemesí, amb una capacitat de moure’ns l’ànima com poques altres ho poden fer, és avui una de les músiques més conegudes i volgudes arreu del País València. Una autèntica senya d’identitat per a moltes valencianes i valencians que hi veuen l’autèntic himne de la seua terra.

 

Bibbliografia

(1) Amades, Joan. Las danzas de moros y cristianos. Alfons el Magnànim, 1966

(2) El ball de Valencians és una denominació àmpliament estesa dins la terminologia pròpia de les festes al Principat de Catalunya, des del segle XVII fins al XX. Amb aquesta etiqueta es fa referència a diverses manifestacions de la cultura popular en funció de l’època històrica en què ens situem o bé atenent a l’àrea geogràfica on ens ubiquem. Quan parlem de ball de Valencians fem referència a una dansa integrada en els seguicis populars de les festes de carrer que acabava amb una torreta final, que va esdevenir el punt de partida per al que avui anomenem castells. En determinades zones aquests acabaren absorbint i anul·lant la dansa que els havia servit d’espurna inicial.

 

Bertran, Jordi. El Ball de Valencians: de la dansa a les torres. Jordi Bertran.

                           Quaderns de le Festa Major núm. 12. Santa Tecla, 1997.

 

(3) “La Muixeranga d’Algemesí” Llibre publicat pels Amics de la Muixeranga en el seu 25 aniversari.                    Algemesí, 1998.

Bargalló, Josep. Opcions de futur per a la cultura tradicional.

Miralles i Figueres, Eloi. “Fem pinya” Els castells, símbol i expressió del nostre poble.

Col·lecció Tot Catalunya.

                                             Diàfora, S.A. 1981

 

Amades, Joan Costumari Català. Volum V.

 

Domingo i Borràs, J.A. Bastint la Festa. Ajuntament d’Algemesí, 1999.